P. Arquitectónico

Els Reials Col·legis

El conjunt arquitectònic conegut amb el nom de Reials Col·legis es format per tres edificacions: el Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties, el Col·legi de sant Domènec i de Sant Jordi, i l’església de Sant Domènec (actualment Centre d'Interpretació del Renaixement). Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties Presenta un façana força senzilla, en la qual la portalada d'accés centra l'atenció en rebre un pronunciat tractament monumental. A la part central s'hi representa l'escut imperial del seu fundador, Carles I. Col·legi de Sant Jordi i Sant Domènec Sembla ser que l'autor de les traces de l'edifici va ser Martín García de Mendoza, mestre major de la catedral de Tortosa entre 1581 i 1615,i un dels arquitectes més destacats del territori de la diòcesi durant el Renaixement. Fins i tot va ser cridat per donar la seva opinió com a expert en nombrosos edificis, entre aquests el palau de la Generalitat a Barcelona. Església de Sant Domènec L'església va ser construïda al segle XVI, amb posterioritat als edificis abans citats. És d'una sola nau sense creuer amb capelles laterals situades entre els contraforts. Destaca la portalada decorada per escultures de gran qualitat, que van ser escapçades al segle XIX. El portal està coronat per les armes episcopals del fundador, el Bisbe Izquierdo. A l'interior de l'església, davant del presbiteri, hi trobem les làpides sepulcrals de Baltasar Sorió, lector de la Catedral, i Juan Izquierdo, bisbe de Tortosa de 1574 a 1585, principals impulsors de la fundació i construcció dels Reials Col·legis.

El Castell de la Suda o de Sant Joan

é cultural d'Interès Nacional, i impressionant testimoni arquitectònic de la ciutat andalusí, rep el nom del pou sarraí osuda, que baixa a més de 45 metres de profunditat a buscar el nivell de l'Ebre. El recinte conté l'únic cementiri àrab al descobert de tot Catalunya i un Parador de Turisme. El Castell va ser construït al s. X, en temps d’Abderraman III, sobre l’antiga acròpolis romana. Del període islàmic resten els basaments i el traçat de les muralles, el pou i l’única necròpolis àrab a cel obert que hi ha a Catalunya. Després de la Reconquesta es convertí en presó i, ja des de temps de Jaume I, en residència reial. A partir del s. XV, va ser successivament adaptat a les noves exigències de defensa. En l’actualitat alberga el Parador de Turisme.

Muralla de Remolins

El patrimoni arquitectònic militar tortosí és el més extens, ric i variat de Catalunya i, amb un perímetre de 6 km, un dels conjunts fortificats més importants de l'Estat en qualitat i extensió. La miscel·lània de les construccions defensives excel·leix per les diferents fases cronològiques (des d'època romana fins a les noves construccions de finals del segle XVII i principis de XVIII, les més representatives de l'arquitectura militar hispana). Alguns fortins i baluards superen els 50.000 m2. Els Jardins del Príncep permeten l'accés a la muralla medieval de Remolins, ubicada al sector N-NE, que conserva sense variacions el traçat i forma part del clos murat del segle XIV, tangible a diverses parts de la ciutat. La muralla presenta modificacions significatives per la introducció de noves tècniques i, tot i que el perfil emmerletat del cos superior ha desaparegut en part, cal destacar el passeig de ronda i les espitlleres. El tram, defensat al Renaixement pel trast de la Confraria de la parròquia de Sant Jaume, és flanquejat per torres fortificades: al peu del barranc, la del Célio, del segle XIV i també anomenada Grossa, i a la part elevada, adossada a les Avançades de Sant Joan, les restes de dues torres quadrades. El terra del carrer Travessia del Mur permet resseguir el llenç que connectava amb el monumental portal de Vimpesol, tots dos enderrocats al segle XIX. Al bell mig de la muralla de Remolins, al carrer de la Figuereta, s'obre el portal dels Jueus o Porta del Ferrer, del darrer terç del segle XIV, des d'on la defensa puja escalonada el vessant de la muntanya. Aquest accés secundari del call donava pas, extramurs, al cementiri dels jueus. El fet d'esdevenir sortida als horts i als pobles del marge esquerre amb les riuades li propicià l'apel·latiu de Salva - aigües.